El gran Carlemany

Dijous passat vaig anar a l’acte de proclamació del Premi Carlemany al Foment de la Lectura, que enguany acomplia la seva setena edició. Va ser una cerimònia lluïda, al punt just de durada i glamur, parlaments sobris, emotius i breus, unes molt ben interpretades intervencions musicals. I sobretot, amb una presència majoritària de jovent entre el públic, cosa que fa goig de veure, perquè no és gens habitual. La guanyadora va ser l’escriptora valenciana Muriel Villanueva, amb la novel·la Rut sense hac, una història de superació que va captivar el jove jurat. La Muriel ens va emocionar amb l’anunci que destinaria la meitat de l’import del premi a la investigació sobre el càncer infantil que fan a Sant Joan de Déu. Bé, feta aquesta minicrònica, ara he d’exposar el meu memorial de greuges. Ja sé que no quedaré bé, però és que si m’ho guardo al pap, rebento. Quan fa dotze anys em van atorgar el Carlemany de novel·la, em van donar una placa-recordatori. Com que no hi havia temps material de gravar el nom, la placa estava adreçada “a la persona guanyadora”, o feien servir una fórmula igualment absurda i impersonal. Em va semblar, i perdonin, una pífia que se la podien haver estalviat. Per això, en veure que l’actual gadget que donen al guanyador del renovat premi Carlemany és un bust en bronze de l’emperador mon pare, inspirat en el reliquiari que hi ha a la catedral de Girona, em van créixer els ullals de legítima enveja. Si semblava un Goya! No tinc televisor a casa, però estic disposat a comprar-me’n un per fer-lo servir de peanya si, amb efectes retroactius, des de Cultura me’n fessin arribar un. Moltes gràcies.

Diari d’Andorra, 22 de maig de 2018