Aquest estrany poder

He escrit molt a la vida, i potser massa: però si alguna cosa n’he tret al cap dels anys, i després d’un parell de milers de pàgines publicades, és alguna noció teòrica sobre la ficció i la no-ficció. Ai. Al començament de tot, quan era un passarell, em pensava que la veritat i la imaginació es barrejaven, es retroalimentaven l’una de l’altra i que el resultat era una categoria nova: ni certa ni falsa, ni blanca ni negra, i que fins i tot allò que inventaves podia ser considerat veritable i a l’inrevès: que tot allò que hi posaves i era veritat adquiria immediatament una dimensió d’impostura, fins al punt que tot quedava contaminat pel joc de mans i de paraules. Era una vana il·lusió de principiant. Al final, tot es sedimenta. La ficció és una fricció entre múltiples entitats, la majoria fictícies i algunes reals, però el producte resultant (com quan multipliques xifres positives i negatives: menys per més és menys) sempre és i ha de ser pura imaginació. I al contrari: les vegades que he escrit no-ficció el que mana és el fet, la dada comprovable, la cita, l’autoritat, la lògica, el raonament, i no hi cap més literatura que procurar imprimir-hi un estil comprensible i, si pot, ser elegant i precís. Són aigua i oli. Fer passar una obra de ficció com si fos un assaig històric és fer trampa, és enganyar el lector de la pitjor manera possible. I quan fas ficció, al lector se l’ha d’enganyar, sí, i tota l’estona, en l’enèsima reedició d’un pacte tan vell com la paraula: t’enredaré, faràs veure que t’ho creus i tu, a canvi, em faràs creure que tinc aquest estrany poder.

Diari d’Andorra 17 de juliol de 2018