La nasal

Els bancs són importants a Andorra, però tampoc no és qüestió d’anar dinamitant la llengua per culpa seva

M’hi jugo un puyalià pèsol a què la majoria de vostès, a l’hora de pronunciar la paraula ‘banc’, no saben que aquest so final, que recorda vagament al so d’una g esmorteïda, és una nasal velar sonora, fonema que en l’alfabet fonètic es representa amb una ena amb un ganxet, una cosa com ara això: [ŋ]. Jo ho he hagut de mirar, i he après un munt de coses, perquè la fonètica és una ciència interessantíssima. Bé, això va segons els dialectes: els valencians sí que pronuncien l’oclusiva velar sorda, [k], com els anglesos, vaja. Els valencians i el locutor que, en un comercial emès en una ràdio del país, parla del seu ‘banc’ i ho pronuncia amb aquesta contundent oclusiva. És clar, sí, els bancs són importants a Andorra, però tampoc no és qüestió d’anar dinamitant la llengua per culpa seva. Ja ho sé: és una batalla perduda. Si ja és impossible trobar una veu que s’expressi en dialecte, no ja andorrà, sinó nord-occidental, al pas que anem aviat serà miracle enregistrar algú que parli un català mínimament correcte. Un tomb pel dial provoca esgarrifances, tremolor i suors fredes. Al costat de bons professionals que defensen la seva eina bàsica de treball (que, per sort, encara són majoria) hi ha veritables destralers. El Servei de Política Lingüística presenta una campanya que convida tothom a “no guardar-se la llengua”. És una excel·lent iniciativa, perquè encara hi ha qui viu l’idioma com si fos una cosa vergonyant. I, si a més de no guardar-nos-la, la tinguéssim fresca i salivada, començaríem a anar una mica bé.

Ara.ad 3 d’octubre de 2018