Especials

No tinc instal·lat el gen de la competitivitat esportiva. El dia que el col·locaven estava malalt i després ja ningú no se’n va ocupar. És una llàstima, ja ho sé, perquè aquesta tara congènita m’impedeix de vibrar amb els grans esdeveniments col·lectius. Els Jocs Olímpics no em fan ni fred ni calor, els dels petits estats pse, els campionats mundials (de la disciplina que sigui) em provoquen una mandra sideral. Només la botifarra i el Barça, i per herència paterna, són capaços de despertar alguna cosa que s’assembla remotament a una passió (i cada vegada menys). Dit això, no cometré el pecat d’hipocresia farisaica per dir que he seguit amb atenció els Special Olympics. Ni m’he mirat la cerimònia inaugural ni he anat a cap de les proves que s’han celebrat aquest cap de setmana. És així i estic disposat a rebre (i complir) la penitència que se m’imposi. En el meu descàrrec he de dir que m’està molt bé que els hagin organitzat, que tinguin també un format transfronterer i que, sobretot, tothom que hi ha participat –esportistes, famílies, voluntaris, etcètera– n’estigui tan satisfet, com és fàcil de veure; perquè la filantropia i les bones intencions sempre generen bon rotllo. No és habitual que una iniciativa aixequi tant d’entusiasme i consensos generals: sempre hi ha qui hi trobarà pèls en tot. Com deia l’Yvan Lara l’altre dia en aquestes mateixes pàgines, tot el que s’inverteix en esports i en cultura té un rendiment extraordinari. És així, certament, i les rotondes i els túnels mai no seran capaços d’evitar que una societat sucumbeixi en el tedi i en la tristor.

Diari d’Andorra, 8 d’octubre de 2018