Elogi de la cua

Potser vostès, que són molt joves, no se’n recordaran, però fa molts anys –posem-hi trenta o qua­ranta– hi havia unes cues homè-riques per entrar i per sortir d’Andorra. No pas en dates assenyalades ni en ponts, no: cada cap de setmana, i al pic de l’estiu, entre mitjan juliol i tot l’agost, cada dia de cada dia. Eren lentes, antipàtiques, però eren suportades amb resignació i cert estoïcisme per tot­hom. Els visitants, perquè fer aquella cua era part essencial de l’experiència andor­rana, i els autòctons, perquè eren plenament conscients que l’equació cua era igual a gasto. Ara són percebudes com una nosa, una inco­moditat, una injustícia viària, una venjança del destí. Són notícia i omplen portades, però ja no agraden a ningú. Tot ha de ser immediat, previsible. Una retenció és una incertesa, un obstacle en la planificació de l’oracle del GPS. Abans, la família que feia cua unida romania unida: ara hi ha una lluita sorda pel control de les dades del mòbil, i molts visitants esperen amb temor el canvi de sobirania telefònica. Les cues d’abans eren literàries i civilitzades, com aquella que va immortalitzar Julio Cortázar a La autopista del sur. Ara serveixen per treure el pitjor de nosaltres, quan en principi no hi ha res de més educat i democràtic que una cua ben portada: els insolidaris que a la sortida de la duana passen fent trampa, els justiciers que intenten evitar-ho, els tebis que res no diuen. No cal pas anar al psiquiatre per analitzar-nos: les cues ens mostren tal com som, i no ens agradem.

Diari d’Andorra, 15 d’octubre de 2018