El petó

En un món ideal, ningú no tindria necessitat de fer el número empaitant joves periodistes, però tampoc no hi hauria reaccions extremes i ridícules.

L’escena seria grotesca i ridícula si no fos que és real i s’ha fet viral: la Tatiana, periodista de l’agència i la tele del país emet la seva crònica d’ambient des de la Fira d’Andorra la Vella, amb la carxofa a la mà. Per fer la gracieta, un individu armat amb una acreditació se li acosta pel darrere, li fa un petó a la galta, mira i saluda a la càmera, enriolat, fa una postureta i se’n va per la dreta, tan ample. Deixa, això sí, en la presentadora, i després de la sorpresa congelada inicial, una expressió a meitat de camí entre la perplexitat i la indignació. Naturalment, la societat es polaritza, perquè si alguna cosa caracteritza el temps post-líquids és la tensió creixent entre pols oposats, potser irreconciliables, sempre impermeables en les posicions que es defensen. N’hi ha que diuen que no n’hi ha per tant, que al món el que falten són petons. D’altres treuen la bandera de la santa indignació, i qualifiquen l’acte d’assalt mereixedor de cadena perpètua a galeres per l’infractor. ‘Virtus in media res’, deien els clàssics. Sí, és molt bonic en teoria, però impossible d’aplicar en la pràctica. En un món ideal, ningú no tindria necessitat de fer el número empaitant joves periodistes, però tampoc no hi hauria reaccions extremes i ridícules, a banda i banda de l’espectre: el masclisme troglodita i la cotilleria políticament correcta. Potser el que passa és que patim d’un dèficit col·lectiu de vergonya, aquest sentiment que porta una llufa negativa, i és tan discret com necessari i, en els temps que corren, escassíssim.

ara.ad 31 d’octubre de 2018