A fons

Sí, aquella cosa que es practica a la Rabassa, un esport que no necessita ni plataformes, ni ginys, ni remuntadors, ni canons, ni gran cosa: amb una mica de bosc i una mica de neu ja n’hi ha prou.

Sembla ser que això de la Copa del Món d’esquí a Soldeu ha estat un èxit. Tots ens n’hem de felicitar, perquè és bo que les coses en què s’hi han dipositat molts esforços i moltes esperances acabin sortint bé. És una veritable injecció d’autoestima pel país i d’això mai no en sobra, i menys encara en els temps dubtosos que vivim. Ara, un cop fetes aquestes consideracions, i repartides les medalletes entre tots aquells que ho han fet possible, voldria aixecar el ditet i fer una modesta reflexió. A Andorra l’esquí alpí i el de muntanya són els reis del mambo. És una evidència i és veritat que l’orografia hi ajuda, i sort n’hi ha de la qualitat de les instal·lacions que tenim. Però els esportistes de neu que darrerament han donat més satisfaccions a l’ego del país han estat els nostres joveníssims esquiadors de fons: l’Irineu Esteve i la Carola Vila. Sí, l’esquí de fons, aquella cosa que es practica a la Rabassa, un esport que no necessita ni plataformes, ni ginys, ni remuntadors, ni canons, ni gran cosa: amb una mica de bosc i una mica de neu ja n’hi ha prou. Potser no té el glamur del de les pistes, no ho negaré, però no hi ha cosa millor que una passejada lliscant pel silenci de la muntanya. El fons és nòrdic de tarannà i de formes, democràtic i adaptat a totes les formes físiques i espirituals (he vist esquiar senyors fumant en pipa). És un esport fràgil, que potser patirà el primer amb l’ascens de la cota de neu. Potser valdria la pena pensar si es poguessin fer més pistes de fons al país (o, si més no, estudiar-ho). És una idea gratis per als programes electorals. De res.

ara.ad, 20 de març de 2019