Anar fent

El llenguatge del periodisme esportiu és molt interessant: aplica al que és un simple joc d’habilitats la terminologia bèl·lica. Victòries, derrotes, correctius, debacles, defenses, atacs, tot amb una calculada ampul·lositat èpica, amb la voluntat de fer-nos creure que allò és transcendent o, si més no, important. Cada crònica d’un partit és la narració d’una batalla: una lliga és l’equivalent d’una llarga guerra. Podem sentir, cada cop que s’ha aconseguit un èxit rellevant o insospitat, una simpàtica formuleta: “Hem fet història.” Hom podria pensar, ben legítimament, que en un futur més o menys llunyà, els llibres glossaran aquell moment, el situaran com un punt de no retorn, com una fita en el llarg viatge de la humanitat des del no-res cap al no-res. I ben segur que no, perquè a la setmana següent una altra singularitat esportiva reclamarà el seu paper de factor històric. I és que hi ha poca història per a tants fets.
Fins i tot ara, quan els protagonistes del proper cicle electoral han començat a fer campanya –que és una altra imatge de guer­ra–, potser tindran la temptació de saber-se mecànics de la història. I ben cert que ho són i més que ho seran els escollits, per la gran responsabilitat que tenen. Però la història es fa a poc a poc, sense gaire soroll. Ens passa pel davant dels nassos i no la veiem, fins que un dia, alehop, ens adonem del que estava passant. Si pensem que som capaços de fer història el que hem de tenir ben present és que sovint són uns altres els que ens la fan…

Diari d’Andorra, 26 de març de 2019