El sofà

Ens agrada cosa de no dir, criticar els polítics. És l’esport nacional, en el qual excel·lim. I en aquests dies tan intensos s’està jugant la final de la Lliga de Campions. Burxem en els seus punts dèbils, ens delectem amb les relliscades, i obviem amb displicència les seves qualitats, com si no tinguessin cap mèrit especial.
A la rebotiga del subconscient, segur que hi ha una veueta que rondina i ens diu que nosaltres, en les mateixes circumstàncies, potser ho faríem molt millor. I no és veritat. A tots els que ens ho mirem des de la còmoda seguretat del sofà ens trobarien els mateixos defectes, ignorarien els nostres punts forts i estaríem tot­hora sotmesos a un escrutini esgotador, al pim-pam-pum de l’opinió pública. I, tanmateix, de voluntaris per ocupar les primeres i segones línies de foc mai no en falten. Sempre hi ha ciutadans que estan disposats a fer un pas al davant.
Que de vegades hi ha en joc la satisfacció de l’ego pot ser veritat en alguns casos, però sempre hi ha vocació i voluntat de servei: ningú no fa –o no l’hauria de fer– aquest sacrifici sense voler defensar una idea, un projecte. Ens podrà semblar bé o malament: en el fons, no ens enganyem, tot depèn dels nostres interessos.
D’aquí a una setmana ja sabrem qui guanya i pren responsabilitats i qui se’n torna cap a casa. I tots aquells que ens ho mirem des del sofà, amb un ull al Twitter i l’altre al televisor, els hauríem de donar a tots les gràcies. Doncs això: moltes gràcies a tots.

Diari d’Andorra, 2 d’abril de 2019