Es fa llarg esperar

És un calendari llarguíssim, impossible, que fa que ens n’anem cap a final del mes de maig. I pregunto, amb la vènia, si no es podrien reduir una mica els terminis estipulats per llei.

Per als que som unes ànimes cagadubtes de mena, seria una veritable tortura haver d’esperar-nos un mes per a la constitució del Consell General i cinc o sis setmanes més per a l’elecció de cap de Govern. És un calendari llarguíssim, impossible, que fa que ens n’anem cap a final del mes de maig. I pregunto, amb la vènia, si no es podrien reduir una mica els terminis estipulats per llei. Semblen establerts en el temps de les tartanes, de quan els missatges arribaven per correu postal o, en el millor dels casos, per telègraf o per telefonia fixa. D’acord que ara els electes (enhorabona a tot!) necessiten uns dies de descompressió, bons aliments, les anàlisis acurades dels resultats i unes dosis casernàries de ‘trankimazins’, però entre la convocatòria, l’elaboració de llistes i programes, la campanya, l’aplicació dels resultats i la marató de negociacions per trobar un pacte plausible, el país passa ben bé tres mesos en una incòmoda situació de ‘sede vacante’. I tres mesos són tres mesos, un mossec important en una legislatura que es fa curta, on sempre hi ha coses urgents a fer i un munt de projectes i lleis que no es poden acabar ni aprovar per falta material de temps. No crec que una decisió, si és prou fonamentada i lúcida, sigui millor si es pren al cap d’un mes de donar-hi tombs que no pas si s’arriba a l’acord al cap d’una setmana, posem per cas. Els assessors i els ‘spin doctors’ ho agrairien, segur, abans no petin d’una crisi nerviosa. I el poble sobirà, el que Zeca Afonso deia que era ‘o quem mais ordena’, potser també.

ara.ad, 10 d’abril de 2019