Orcs

A l’hora de la veritat, som víctimes d’una cacofonia editorial de la que només en podrem sortir incòlumes amb paciència i tapant-nos les orelles.

S’acosta inexorable el dia de Sant Jordi, amb aquesta allau incontenible de novetats que fan que l’’embarras du choix’ sigui una patologia universal. Hom els publica, és clar, amb la noble intenció que siguin vistos, venuts i comprats. Però la realitat fa que, a l’hora de la veritat, siguem víctimes d’una cacofonia editorial de la que només en podrem sortir incòlumes amb paciència i tapant-nos les orelles com va fer l’astut Ulisses davant de les sirenes. Una servidora de vostès no és gaire procliu a fer recomanacions (el dimoniet que ara dicta aquestes paraules diu “que es faci fúmer, la competència”). Faré una excepció: ha caigut a les meves mans el darrer llibre de l’urgellenc Isidre Domenjó, que té un títol llaminer, d’aquells que et fan remugar per no haver-lo parit abans: ‘Som de poc dir. El Pirineu, mínimament explicat amb 100 monosíl·labs’. I fa el que promet: explicar-nos amb les paraules curtes que nosaltres, que som de conversa breu, ens defineixen millor. Ho fa, a més, amb el seu estil marca de la casa: amable i elegant, profundament humà, carregat de raó, sentit comú i fina ironia. Hi surten totes les paraules que hom pot suposar que hi han de sortir. A l’atzar, unes quantes: jeep, torb, bosc, fred, verd, os, xuts, llet, bulls… i així fins a cent. I la reina del lèxic pirinenc, la paraula màgica que, com l’’aleph’ borgià, conté totes les altres: orcs. Perfectament descrita (i això que és difícil, i legions de lexicògrafs han fracassat). Doncs això. Feliç lectura (pst, a edicions Salòria).

ara.ad, 17 d’abril de 2019