Autoficció

Avui, que s’escau que és Sant Jordi, l’Arseni Sugranyes no es mourà del llit. No té obra recent (ni tan sols antiga) a disposició del públic que avui pul·lularà per llibreries i parades, comprarà un llibre i potser se’l llegirà. I, si en tingués, d’obra en el mercat editorial, tampoc no ho faria: ell ja no forma part del sistema, sinó que el sobrevola. Tots els que s’hi pleguen són uns figaflors, uns venuts, uns pàmfils. Ell és valent, el darrer representant d’una raça en extinció, el de l’escriptor independent i insubornable. Fa sis mesos va autoeditar-se un volum titulat Autoficció. Són tres mil dues-centes pàgines distribuïdes en cinc volums, que es diu aviat, que recullen tot allò (però tot, eh?) que va fer entre el 3 i el 7 de maig de 2018. El nivell de detall és tan precís, que molt pocs lectors (es rumoreja que cap) han aconseguit passar de la pàgina 80, en què comença una descripció tan minuciosa d’una evacuació intestinal que arriba fins a la pàgina 124, amb una agònica tirada de cadena que s’allarga durant quinze pàgines més. Ell se’n riu, dels lectors estrets o pusil·lànimes, que troben insuportable un exercici tan extrem de despullament. No escriu per als que llegeixen recomanacions via Twitter, ni per als que compren els premis de la temporada, ni per als que escolten l’autopropaganda de la gent de la ràdio i de la tele (i hi cauen de quatre grapes). Escriu per als valents, per als apassionats, i, sobretot, per als lectors d’una incerta posteritat que al final, com sempre passa, acabarà per reconèixer-li els mèrits i posar-lo al lloc que li escau del panteó de les glòries, amb el grec cec, el bard, el mànxol, aquell de la boina i para de comptar.

Diari d’Andorra, 23 d’abril de 2019