Formentera

Aquesta setmana ens hem esgar­rifat amb la fotografia impactant d’una llarga corrua d’alpinistes esperant tanda per arribar dalt de l’Everest, al tap de l’esglaó Hillary. La imatge, certament, ens impactava, no tant pel fet en si, sinó per la paciència i el sentit de l’ordre que mantenien els alpinistes, com si haguessin agafat un dels tiquets del servei de Tràmits. Ja se sap que a casa nostra les cues són opcionals, aproximades, cosa de rucs i de pobres d’esperit. Qui és el babau que s’espera al lloc que li pertoca per ordre d’arribada, si sempre es pot avançar per la dreta? Tret dels que se l’han mirat des de l’òptica de la idiosincràsia local, les lectures de la imatge han estat unes altres. Com és possible tanta massificació, ens hem exclamat? On se n’ha anat l’esperit esportiu dels pioners dels temps heroics, Mallory i Irvine, Hillary i Tenzing? Com és que hi ha inconscients que posen en perill la seva vida per pujar allà dalt sense estar prou ben preparats? Però no ens hauria d’estranyar: la muntanya ha deixat de ser un santuari per a místics i aventurers per esdevenir un repte físic, una prova de mèrit i de força. I nosaltres valorem l’èxit de la Ultra Trail –i totes les curses anàlogues– segons el criteri de participació. Com més alta, millor. És cert que les organitzacions d’aquestes proves posen un límit al nombre d’inscrits. Com fan, per altra banda, les autoritats del Nepal o del Tibet, que són les que donen els permisos per atacar l’Everest, en una expedició que pot arribar a costar de trenta mil a cinquanta mil euros i dos mesos fora de casa. Si fos més barat, Formentera a l’agost.
Diari d’Andorra, 28 de mail de 2019