Salt de puça

Passa que ens estimem tot allò que forma part del nostre paisatge sentimental, i ho voldríem fix i immutable, sense canvis que ens desestabilitzen

a ho diu la saviesa popular, per explicar com s’allarga el dia pels volts del solstici: per Santa Llúcia, salt de puça; per Nadal, salt de pardal. La nostra puça andorrana fa salts més espaiats en el temps però són de més envergadura. De l’emplaçament inicial, a l’entrada del carrer de la Vall va passar a l’exili de Prada Ramon, per tornar després al mateix carrer de l’origen, només que una mica més amunt. Ara ha tornat a agafar forces per fer un altre bot, al Cap del Carrer. No sé si ha estat un moviment tàctic o estratègic (no sé ben bé la diferència perquè no he anat a estudiar ni a West Point ni a Esade). El que és important és que l’Anna, el Peremiquel i la Maria continuïn venent-nos llibres, continuïn estimat-los com han fat des de (gairebé) sempre. Sí, ja sabem el que diuen els mantres de l’autoajuda: que tothom és necessari però que no hi ha ningú imprescindible, i que és llei de vida l’obrir i el tancar i el desplaçar-se i el reinventar-se, com si això fos la mai no formulada cinquena llei de la termodinàmica. Però passa que ens estimem tot allò que forma part del nostre paisatge sentimental, i ho voldríem fix i immutable, sense canvis que ens desestabilitzen. Però el món, en paraules del poeta Caus és “repetició i diferència”. El planeta gira i tomba i aquella minúscula llibreria on la gateta Puça feia vida a l’aparador s’ha reinventat, entre novetats i clàssics, entre els llibres d’aquí i els d’allà, on sempre hi ha temps i espai per a la tertúlia improvisada. I és que mentre hi ha llibres hi ha esperança.

ara.ad, 29 de maig de 2019