La vida és una rotonda

Diuen que la nostra policia està fent una campanya de control a les rotondes. Espantats i advertits els motoristes durant uns dies, ara toca a l’exèrcit nombrosíssim de rotondaires de quatre rodes, que hi circulen i ho circulem –com deia la meva padrina– “com els pins del bosc”. Quan un servidor era (més) jove, les rotondes no existien. Ni una. Les cruïlles eren entitats ortogonals, eixos d’abscisses i coordenades, i regia la molt feudal norma que establia la preferència a la dreta i ja t’espavilaràs. Les rotondes eren coses de l’estranger, com les rosses, les pel·lícules verdes i el whisky de malta. La primera que va parir un enginyer local va ser saludada com el senyal definitiu d’accés a la modernitat i a l’Estat de dret. Després van proliferar amunt i avall, fins que s’han convertit en unitat de mesura monetària: deu rotondes, un museu nacional. La rotonda és la metàfora perfecta de la nostra vida actual. Volem que sigui líquida, racional, amable i ordenada. Que tot flueixi amb comoditat i sense ensurts. Que hi regni la germanor entre homes i pobles i la solidaritat universal. Que ens permeti escollir amb llibertat i amb responsabilitat. És, en teoria, l’expressió perfecta de l’harmonia. En realitat, però, és una extensió més de la llei de la selva, de la lluita per la supervivència, de la supremacia del més fort o del més espavilat. És, certament, una gran escola de combat. La policia, que vigila els infractors d’aquelles normes tan etèries que hi regeixen, farà el que bonament podrà. Però la vida, amics meus, és una rotonda i poc hi podran fer les forces de l’ordre per fer-nos passar per l’adreçador.
Diari d’Andorra, 17 de juny de 2019