El tatuatge

Bé, ha costat que em decidís. Però no puc anar més contra corrent. Necessito fer-me un tatuatge, de seguida. No sé què faig amb tanta pell buida. És un clam, com aquells cartells on hi posa “la seva publicitat, aquí”. Ara que fa bo i es veu molta carn –desmentint la sàvia doctrina dels padrins, que deien que el que protegeix del fred ens salva també de la calor–, els carrers i les places i les platges són un catàleg viu, un mostrari palpitant. Però no sé quin triar. Em falta musculatura de braços per fer-me’n un de tribal, que em quedaria com una pellofa. Desconfio dels tatuadors que diu ho fan en japonès o en sànscrit: no se sap mai què hi acaben posant, en realitat. No m’atreveixo que algú faci un retrat d’algú especial a l’espatlla, no sigui cas que el resultat no s’acosti, ni de bon tros, a l’original. Els que s’hi fan escriure frases motivadores en cal·ligrafia anglesa, tampoc: no s’entén res del que hi diu i de vegades els tatuen en llocs on no els pots llegir. Llàgrimes a la cara, no: no he matat mai ningú. Abstraccions, psè. Pitavoles, orenetes i serenalles, també psè. Res de símbols religiosos. El monograma de J. S. Bach és una opció. O un cànon curtet, com el triple a sis veus (de només nou compassos) que apareix al retrat de Haussmann del 1747. Però l’hauria de fer un tatuador competent, d’aquells que tenen una llarga llista d’espera. Ara, que posats a fer, un tigre enmig d’un jardí d’orquídies de tots colors, o un samurai o un drac tampoc no estaria malament. Però m’hauria d’apuntar a la Yakuza japonesa i em fa com mandra, amb aquesta calor.

Diari d’Andorra, 8 de juliol de 2019