La lluna en un cove

Tindrem una virgueria de processadors a la butxaca, però sobretot els utilitzem per encapsular-nos i imbecil·litzar-nos cada dia més

Quan Armstrong va posar els peus a la superfície de la Lluna jo tenia cinc anys  i cinc mesos. Tot i que conservo algunes memòries fresquíssimes d’abans, de ben petit, d’aquesta fita no en recordo res. Zero. No en tinc ni la més remota engruna, ni cap d’aquelles reminiscències induïdes perquè t’ho han explicat. És una llàstima. M’hauria agradat molt poder evocar, cinquanta anys més tard, emocions i vivències d’aquella gesta científica, tècnica i social. Però no. És com si hagués viscut en una illa (i, en certa manera, hi vivia). Recordo bé, per contra, algunes missions immediatament posteriors, com la de l’Apollo 15 del 1971, que va fer córrer el Lunar Roving Vehicle pel Mare Imbrium.

Tota aquella efervescència es va fondre amb la fi de la Guerra Freda. Ara ens diuen que qualsevol telèfon que portem a la butxaca té moltíssima més capacitat de càlcul que els primitius ordinadors que van portar l’Apollo 11 als sorrals del Mare Tranquillitatis. No sé si fan córrer aquesta comparació per fer-nos estarrufar: jo la trobo demolidora, la constatació d’un fracàs col·lectiu, la renúncia a la curiositat ambiciosa que ha caracteritzat el comportament dels homosàpiens des del paleolític superior. Tindrem una virgueria de processadors a la butxaca, però sobretot els utilitzem per encapsular-nos i imbecil·litzar-nos cada dia més. Hem abandonat la Lluna i del viatge a Mart, el més calent és a l’aigüera. De què coi serveix tanta tecnologia si som incapaços d’aplicar-la a objectius més elevats, aquells que ens poden unir com a espècie?

ara.ad, 17 de juliol de 2019