La reina

Fa caloreta, sí, tot i que dins d’una antigua quadra, sense aires condicionats ni punyetes, hi fa deu o dotze graus menys que a fora.

És un ritual no escrit, que és com han de ser els rituals bons, els que funcionen de debò. Es produeix cap a mitja tarda, a aquella hora imprecisa que ja no pertany als dominis ensopits de la migdiada ni a la promesa del sol que comença a pensar en amagar-se. Posem que serà cap allà a les sis, quart amunt, quart avall. Fa caloreta, sí, tot i que dins d’una antigua quadra, sense aires condicionats ni punyetes, hi fa deu o dotze graus menys que a fora. Com que no hi ha llum, el gel s’ha de portar del món exterior, en una nevereta de porexpan. Això proporciona a la cerimònia un aire d’urgència i de provisionalitat que trobo que li escau. No hi ha copes de vidre, però n’hem aconseguit no sé d’on unes de plàstic que fan un gran efecte i són enormement pràctiques. De l’hort en treiem els botànics. Gerds, alguna maduixa, espígol, unes fulles de menta o de romaní. La qüestió és posar-hi alguna nota de la terra. La ginebra és gallega, una Nordés, espectacular. La tònica, de les de batalla, però no de les de marca blanca. És igual: és només un vehicle, un suport contingent, l’excipient dels medicaments. No cal fer cap procediment especial. Molt de gel, això sí. La mescla, per alguna estranya raó, sempre surt bé. De cara a la vall, ens l’anem prenent amb glops de pardal. Passa un airet humit, qui sap si l’avançada d’una tempesta que es desplegarà amb tota mena d’efectes especials, i de franc. La tarda és eterna i el món infinit. No li ho canviaria per res a la reina d’Anglaterra.

ara.ad, 24 de juliol de 2019