El voltor

Però que se’n passegi un just davant del Crèdit en hora punta no és gaire habitual, i provoca d’entrada tota mena de lectures simbòliques, comentaris i suspicàcies.

M’estava jo ahir a la tarda divagant, instal·lat en una sèrie de pensaments circulars, d’aquells que no tenen gaire substància. Esperava que en algun moment, així que es trenqués el bucle, se m’acudiria el tema de l’article abans que la sempre eficient Marta me’l reclamés –com ha de fer, per desgràcia, cada dimecres cap al tard (i li demano disculpes ben sinceres). Però ve-t’ho aquí que ahir em va venir a rescatar, des dels aires, el voltor que al migdia va passejar-se per la rotonda, a Andorra la Vella. Estem acostumats a veure’ls volar, planejant tranquil·lament en grups, a l’aguait del carnús que endraparan en comunitat a l’hora de berenar. També els hem pogut veure en canyets i en visites organitzades –i recomano les que organitza Aubèrria a la fenomenal muntanya d’Alinyà, que n’és un veritable santuari. Però que se’n passegi un just davant del Crèdit en hora punta no és gaire habitual, i provoca d’entrada tota mena de lectures simbòliques, comentaris i suspicàcies. Si encara s’hagués posat damunt la daliniana Sagesse du temps encara hauria estat una postal poètica, carn d’Instagram i de vídeos virals. Diuen que anava massa fart i que amb la panxa plena (plena de què?) li va costar arrencar el vol, i més en una superfície tan plana i plena de badocs com és la de la Rotonda. Per sort, els banders se’l van endur perquè dormís la mona i, un cop paït, pogués tornar al niu per explicar als col·legues l’aventura andorrana. I encara va tenir sort: segons on hagués caigut, encara l’haurien dissecat. És el que té la vida salvatge.

ara.ad 25 de setembre de 2019