Els mestres

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una jornada d’homenatge a Miquel Lladó (Del fonoll a la neu). L’organitzava la càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, que fa una gran tasca en la recuperació i difusió de l’obra d’escriptors catalans. Miquel Lladó, nascut el 1919 a Castelldans, a les Garrigues, es va instal·lar a Andorra a mitjan seixanta, on va morir el 1999. Va ser, tal vegada, la darrera incorporació d’aquella generació d’escriptors catalans que van trobar a Andorra la terra de promissió. Van aportar el seu talent a un país en construcció, en un entorn que els protegia de la grisor de l’Espanya de Franco. Domènec de Bellmunt, Bonaventura Armengol (el Mestre de l’Orelleta), Lluís Capdevila, Francesc Viadiu, Josep Fontbernat, Norbert Orobitg, el gran Esteve Albert, Rossend Marsol, Manel Anglada, Rafael Tamarit (i no oblidem l’inclassificable Sergi Mas, que acaba de publicar les seves làmines micòfiles!). Arreladíssims a Andorra, van ser protagonistes, cadascun a la seva manera, de la construcció dels fonaments culturals del país. De Miquel Lladó no en coneixia gran cosa: un volum molt curiós: La petita història d’Andorra, del 1989, una recreació de les descripcions que va fer d’Andorra el coronel Bonifacio Ulrich, enviat especial de la reina Isabel II per controlar els díscols andorrans de mitjan segle XIX. Però per les intervencions de l’antòleg Eduard Batlle, de l’estudiós Josep Carles Laínez, que va disseccionar l’època andorrana, i del professor Víctor Martínez-Gil, que ens va parlar de l’estreta relació de Lladó amb poetes portuguesos, em vaig quedar amb la sensació que amb tots ells hi tenim un deute immens…

Diari d’Andorra, 30 de setembre de 2019