Concert

La sala del Prat del Roure d’Escaldes sempre m’ha semblat un pèl estranya. Poc visible des de fora, el fet que hagis de baixar aquells trams llargs d’escala sembla contradir el que és habitual als espais de cultura (i de culte), en què hom sol pujar uns esglaons, com si fossin temples grecs, com un símbol d’elevació espiritual. Però les diverses aproximacions a l’espai ens haurien de ser més o menys igual. El que interessa és el que hi passa dins. Dissabte, en aquella hora estranya que són quarts de nou –que ni és prou mediterrània (les deu) ni prou europea (les sis)– l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (que bonic que és dir-ne el nom sencer!) va presentar el darrer concert del cicle Fronteres: Fronteres del terror i de la guerra. Elgar, Webern i Xostakóvitx, un programa en una progressió creixent cap a l’exigència tècnica i a la intensitat dramàtica i emocional. L’accés al recinte ja posava els pèls de punta: et rebia una filferrada, boira i un penjador amb un abric amb braçalet nazi. Un passador (bé, era el Joan Hernández degudament caracteritzat) feia com d’acomodador. La il·luminació i l’attrezzo (que la Teresa Areny deia que venia tot de les golfes de casa seva) et posava immediatament en context. I què dir de l’orquestra (i del Gerard Claret com a narrador). Perfectes en l’execució d’una música intensíssima i exigent. I amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Andorrans i de l’Arxiu Nacional, la satisfacció de poder veure com el país és capaç de retrobar-se amb la seva història en un diàleg entre disciplines i sensibilitats.

Diari d’Andorra, 7 d’octubre de 2019