Els ambaixadors

L’altre dia, el Copríncep Vives va rebre a Palacio els membres del Comitè Olímpic Andorrà i els atletes que han participat enguany en competicions internacionals. En un discurs públic, els va felicitar per fer de representants del país arreu. És bona cosa que el cinquanta per cent de la màxima representació del país se’n faci un ressò positiu. Sempre he pensat que un dels grans problemes que té Andorra és la seva dificultat congènita per explicar-se fora: la visió que se’n té arreu és una bola tan atapeïda de tòpics, mentides, mitges veritats i partits presos que és molt difícil de desfer. Tots anem amb cotxarros, som una mena de pirates de muntanya i venem als turistes mantega i formatge holandès de bola; les valls estretes ofeguen i sempre hi ha cues. Deia l’Albert Einstein (o algú s’ho va inventar en nom seu) que és més difícil desintegrar un àtom que no pas un prejudici (que, a més, moltes vegades és plenament assumit i difós pels mateixos que el pateixen). Segur que els joves esportistes fan el que bonament poden, però és que potser no n’hi ha prou. Hi ha molts altres col·lectius que podrien donar un cop de mà i ajudar que es vagi escampant una altra visió –complementària, moderna, més real– del país. Artistes plàstics, músics, poetes, narradors, cineastes, arquitectes… Creadors, en definitiva, que ara van fent la viu-viu i potser necessitarien una mica més d’escalf i projecció. Esperem que els nous aires que haurien de córrer des del Rosaleda i les conclusions que s’extreguin del Llibre Blanc sobre la cultura andorrana (que es redactarà l’any vinent gràcies al suport de la Fundació Julià Reig) hi ajudin una mica. Així sia.