Sant Vicenç

Divendres passat, per culpa del mal temps i de l’entropia que tot ho anivella, es va ensorrar el campanar de Sant Vicenç d’Enclar. Sense avisar. La torre cilíndrica, construïda al segle VII, era sens dubte la construcció més antiga d’Andorra, i ara és un tarter de pedres. Dalt del roc d’Enclar, dominant la plana de Santa Coloma, havia estat el testimoni més visible de l’ocupació del lloc, punt de control i baluard estratègic des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana. La nau del temple es va reconstruir als anys vuitanta: es va esfondrar poc temps després d’haver-se tancat al culte, a la segona meitat del segle XIX. Va ser durant les campanyes d’excavació prèvies a la restauració que es va recuperar un carreu amb una inscripció en àrab, l’únic testimoni de la presència musulmana a les Valls. Per tot això, i per mil raons més, Sant Vicenç no és una església qualsevol. I aquesta és la bona notícia que sol acompanyar les dolentes: no hi ha discussió possible. L’haurem de refer, amb la màxima exigència tècnica, amb convicció i urgència, per demostrar que ens ho creiem i que la conservació del patrimoni és una prioritat, i el tarter haurà de tornar prendre forma. Dar­rerament es parla molt d’identitat i pertinença. El campanar que ara s’ha esfondrat és un símbol d’Andor­ra, de les arrels fondes del país que es projecten cap a un futur incert, però que haurà d’aixecar-se necessàriament sobre uns fonaments que no es poden menystenir ni oblidar. I la torre de Sant Vicenç s’ha de tornar a aixecar allà, dalt del roc, dreta i vigilant, com ho ha estat des de fa mil tres-cents anys. Bon Nadal!