Vint i vint

I esperem que els nous astres batejats amb toponímia andorrana, l’estrella Arcalís i l’exoplaneta Madriu, siguin, potser, una nova esperança per a la humanitat

Ja hi som. Semblava que costaria d’arribar-hi, que a última hora apareixeria del no-res algun entrebanc i ho engegaria tot a pastar. Però a aquestes alçades de la vida tots sabem que, si hi ha alguna cosa que sigui inexorable i que no s’aturi mai és el pas del temps. Sí, ja sabem que és relatiu, és clar: de vegades corre massa i de vegades és viscós com un ‘slime’ i se t’enganxa a les mans. Però des d’ahir que tenim un vint vint i és temptador de jugar-hi: la darrera vegada que mil·lennis, centúries i dècades van coincidir amb tanta harmonia i simetria va ser en temps del bisbe, tot just proclamat, Ermengol, el sant: el 1010.

Naturalment, continuarà la confusió entre dècades matemàtiques i dècades cronològiques (o sentimentals): el mateix (fals) dilema que va protagonitzar eternes discussions i debats estèrils, perquè ningú no vol baixar del ruc: quan comença la dècada, avui o l’any vinent? Potser serà necessari tornar a fer les demostracions amb cigrons que, tot i la seva contundència, no convencen els convençuts. Mentrestant, mirem amb temor el cel d’hivern a veure si Betelgeuse es converteix de patac en una supernova, com diuen els astrofísics que passarà, vist que la seva lluminositat ha minvat. I esperem que els nous astres batejats amb toponímia andorrana, l’estrella Arcalís i l’exoplaneta Madriu, siguin, potser, una nova esperança per a la humanitat, l’última frontera. Són molt lluny, sí, a una distància que ens mareja i desanima, però ja mirarem de trobar alguna drecera.