‘Mai por’

Bé, al final vaig anar a un partit de bàsquet del MoraBanc. Va ser fa quinze dies, jugàvem contra el Joventut, àlies la Penya. M’hi van convidar els amics de la fundació Bomosa, via concurs, i moltes gràcies. Sí, sé que hi hauria d’haver anat abans, però és que no s’havia escaigut. I què dir. Que em va agradar molt. L’ambient, sensacional. Continuo sense entendre la major part de les normes que regulen un partit, més enllà de la primera i principal: s’han de posar més pilotes a la cistella que les que col·loquen els altres. Penso que els temps morts tallen el ritme i fan més nosa que servei (però s’aprofiten per fer rifes i passar el motxo). I que potser no cal xiular l’adversari tota l’estona, i que d’ignorar-los n’hi hauria prou. Però què sé jo, pobre de mi. La meva ignorància va quedar compensada per l’entusiasme amb què vaig seguir el partit. Si m’haguessin donat un uniforme de ieti, hauria estat un digne epítom del Brut, que no va parar de bellugar-se. Com l’afició, bigar­rada, transversal i animosa, contenta de participar en aquella cerimònia. Una estructura d’estat de l’Andorra contemporània, calidoscòpica i un pèl confusa, vaja. I vam guanyar, i això sempre ajuda a aixecar els ànims. Per rematar la tarda, sessió de cinema, cosa que em dona peu a una reflexió crec que necessària i que hauríem de fer més sovint. Com és possible que, havent-hi versió doblada al català de dues de les pel·lícules que es passaven (Frozen II i Star Wars) s’hagin de veure en l’idioma que es parla a Tomelloso? L’excusa dels turistes és absurda i es pot resoldre amb planificació: una sessió de cada, si es vol. Som un país, sí, però de vegades no ho sembla. Mai por, oi?