País de neu

Demostraríem de debò que ho som si ens adaptéssim amb humilitat a les condicions adverses

Abans d’ahir me les pintava molt felices, pensant que érem uns desgraciats, que vivim en terra de ningú, lluny del radi d’acció de les violentes llevantades mediterrànies i encara més apartats de les temibles borrasques atlàntiques. Però dimecres ens va caure al damunt la part alíquota de la ciclogènesi explosiva, la Glòria, que ha portat el caos i la destrucció a bona part del litoral català. Aquí ens ha precipitat en forma de neu, i ha servit per posar un cop més a prova el cèlebre i orgullós axioma que diu que “Andorra és un país de neu”, cosa que per alguns significa que estem dotats d’un gen específic que ens fa experts conductorsen condicions extremes, al volant de vehicles ben equipats, en contraposició als pobres que no tenen ni idea de conduir i no han pres ni la més bàsica de les precaucions. I que, naturalment, és culpa d’aquestos darrers els embussos i els col·lapses. No dic que no, però demostraríem de debò que som un país de neu si ens adaptéssim amb humilitat a les condicions adverses, que tampoc no són tan nombroses al llarg de l’hivern. Si aprenguéssim, per exemple, a quedar-nos a treballar des de casa, a intentar no fer veure, a qualsevol preu, que el gen nòrdic és més potent que el gen de la prudència, de l’atàvica i sàvia immobilitat dels andorrans de tota la vida que, així que començava a nevar, es quedaven a menjar sopes a la vora del foc.