Màscares

Com que he passat el cap de setmana d’aeroport en aeroport, he pogut comprovar que, tot i que hi ha asiàtics guarnits amb mascareta, aquesta mesura dubtosament profilàctica no és, ni de bon tros, tendència. Si els xinesos són capaços d’aixecar un hospital en quatre dies, potser també seran bons per controlar (per impedir, més aviat) l’expansió del coronavirus i evitar que, si més no aquest episodi, es converteixi en plaga universal. De moment, ha servit per escampar mems antimonàrquics i per espantar-nos amb la presència al nostre hospital d’un xinès engripat. Ens fa por emmalaltir, i encara més por la pandèmia universal. El virus o el bacil incontrolable, el que sorgirà de la fosa del permagel o el que saltarà d’alguna fera salvatgina a la cadena de transmissió entre humans. I sabem que arribarà, més tard o més d’hora, com la pesta de Justinià, la del 1348 o la terrible i molt més recent epidèmia global, la grip anomenada espanyola del 1918 i que fa obrir amb brillantor El quadern gris, de Josep Pla, quan van obligar a tancar la universitat. “Com que res en carn posat no pot eludir la mort”, deien els antics notaris del temps de la pesta negra. No hi ha ningú que hagi escapat del destí inexorable. Els dos grans misteris són el quan i el com. El què és contingent, absolut, indeturable. Els antics ho sabien bé, millor que no pas nos­altres, que ens creiem invencibles i immortals. “Vanitas vanitatum et omia vanitas”, ens advertia l’Eclesiastès. I qualsevol quadre barroc que representi flors marcides, porcellanes esquerdades i calaveres tindrà més raó i més veritat que cap apoteosi triomfal.