Albert Villaró

No cal que mireu la wikipedia, que, tot i les bones intencions, l’espifia devegades (com passa en la versió en castellà, en llengua tedesca i en nynorsk). Som-hi.

Em dic Albert Villaró. I Boix. Villaró per part de pare, que era de la Coromina. Hi ha tot de villarons escampats pel triangle de les Bermudesque s’estèn entre Oliana, Berga i Cardona, terra de bandolers, fustaires iminers de sal i (probablement) descendents il·legítims dels ducs. Boix per part de mare: arrels profundíssimes a la Serra de Fígols i a Sisquer, la recòndita vall de Lavansa. Família de carlins, devots partidaris del(s) Pretendent(s).

Vaig nèixer a la Seu d’Urgell. Un dijous de quaresma del 1964, tres dies després que els Beatles treguessin Twist & Shout. Els meus pares tenien una pastisseria al carrer Major, i vaig fer-me gran entre pans de pessic, tocinillos, lioneses. L’institut Joan Brudieu va ser l’escenari dels grans descobriments. Del català escrit, de les noies, dels porrons de moscatell amb ginebra que, amb quinze anys, fèiem baixar (amb els professors) en horari de classe, quan anàvem a celebrar aniversaris. Quan feia tercer de quadrivium, perdó, de BUP, em van publicar un conte a una revista andorrana. I l’estiu del 82, la Marta Ferrusola en persona em va donar, a Palau, un dels prèmits Sant Jordi per una absurda història protagonitzada per unes mosques. Vaig estudiar història a Barcelona, a Pedralbes, però passava més estones a la mediateca de la Caixa al passeig de Sant Joan i a la cafeteria de la facultat que no pas a les aules. Quan vaig acabar els estudis ho tenia tot previst per emigar a Suècia, però em van donar feina en un programa de recerca en zones de muntanya auspiciat per la Unesco i,ves, em vaig quedar. Amb molt de gust: vaig redescobrir un país silenciat, amagat sota el pes de la natura i ofegat per la modernitat que li havia caigut al damunt. Després, vaig fer durant molts anys d’arxiver municipal a la Seu –d’arxivador, més ben dit, que és la simbiosi perfecta entre el moble i la persona. En aquell moment vaig començar a publicar cosetes. Contes copiats de (o inspirats per) Álvaro Cunqueiro, retrats de la gent de muntanya que coneixia, que podia haver conegut o que, directament, imaginava. Sota el genèric La Selva Moral, títol monteverdià, van aparèixer a una revista que es deia Pirineu Actual. Gràcies als bons oficis de dos peps, Coll i Albanell, tot de selves van sortir en recull a ca la Magrana, l’any 1993, de la mà del senyor editor Carles-Jordi Guardiola.

A partir d’aquest moment tot va anar més o menys rodat. Eren temps feliços per a la indústria editorial i un nen de poble com jo podia accedir al parnàs de la publicació sense haver de seguir el trist cursus honorum dels joves d’avui. Vaig començar a col·laborar en premsa, i va ser precisament un encàrrec estival del diari Segre que va desembocar en la primera novel·la, Les ànimes sordes (2001). Després, tot es va accelerar. Obaga i L’any dels francs, el 2003, L’escriptura cada vegada ocupava més espai temporal i mental. També vaig canviar d’estatut nacional: un bon dia vaig renunciar a la nacionalitat espanyola al registre civil de la Seu per fer-me andorrà a tots els efectes. I vaig trobar en una residència d’artistes al cor de l’Ulster republicà l’oasi perfecte per poder treballar durant algunes temporades més o menys llargues lluny de les cotilles de la quotidianeïtat. A Annaghmakerrig vaig acabar Blau de Prússia, el 2005, que va guanyar el Carlemany. La primera pràctica, el 2009, L’escala del dolor, el 2011, i el premi Josep Pla del 2014, Els ambaixadors. Més novel·les: La bíblia andorrana (premi Prudenci Bertrana 2015) i El sindicat de l’oblit. I molts d’altres llibres, de temàtiques diverses, entre novel·la i novel·la: un llibret d’òpera, monografies històriques, encàrrecs diversos. Vist amb una certa perspectiva, déu-n’hido, penso. Com diuen a muntanya, «amb menos potser també faríom».