Esmolets

Esmolets

Estudi. Ni col·legi (col·lègit, en diríem), ni a escola. A estudi, anaven els andorranets i les andorranetes de l’antic règim. Era el verb fet substantiu: de l’estudiar a l’estudi, una gramàtica lògica, transparent. En una societat on l’acció –la feina– és essencial, les abstraccions eren incòmodes. L’educació estava subordinada a les necessitats de la casa, que era la gran institució, la primera, la màxima, la gran prioritat. Aprendre de lletra sí, està molt bé, nens, però després de dallar el prat de l’obaga, després dels cavallons, després de portar les vaques o el ramat a pasturar. L’educació és per als rics i per als capellans. Als jesuïtes del col·legi de Sant Andreu de la Seu –i després als Hermanos–, a les universitats d’Osca i Cervera, més tard a la gran metròpoli de Barcelona, on tants i tants cabalers de casa bona van dilapidar als cafès-cantant el patrimoni familiar. A Prades, a Perpinyà. A Tolosa, també, on els coprínceps de Foix havien assegurat una plaça per a un estudiant andorrà al col·legi de Foix, on trobaven un allotjament plausible i prestigiós mentre anaven a la universitat. Allà hi trobaven plat a taula, assistència per acomplir el seu pla d’estudis i una fenomenal biblioteca, que havia estat ni més ni menys que propietat del papa Benet XIII. Però això era per a uns poquíssims, per als privilegiats. La resta tenien sort si eren capaços d’anar durant uns mesos, sempre pocs, a l’estudi gestionat pel Comú, a aprendre una mica de lletra amb el senyor rector, o amb el vicari, que els ensenyava doctrina, a escriure (a dibuixar, més aviat) aquelles signatures dificultoses, a confegir amb pena aquells números, sumes, restes, poques multiplicacions, que tenien una finalitat essencial, portar el compte del bestiar venut, dels metedors i les haveries, els interessos dels censals, la mínima magnitud de l’economia monetària. Poca cosa més, perquè ni els mossens tenien prou paciència ni temps, ni les famílies es podien permetre el luxe de tenir mans desvagades. I les nenes, a cosir. «La mare de Déu, quan era xiqueta / anava a costura a aprendre de lletra».

Però l’autarquia no és eterna. Andorra és un país que sempre ha mirat –ni que sigui amb una punta d’aprensió– al futur, conscient que la invisibilitat no és una estratègia que pugui perllongar-se en el temps de manera indefinida. Latent, somorta però ben viva, planava la consciència que l’educació no era un llast, sinó una promesa ferma per a garantir un endemà que necessàriament havia de ser millor. Que la ignorància consolida la pobresa, que està bé que la canalla treballi al tros o facin de pastorets, però que encara és millor que obrin una finestra al coneixement i al progrés. La geopolítica hi va ajudar. Andorra, impensat tauler del joc de les influències. A la dècada dels vuitanta van arribar les primeres monges. No hi va fer res la vella i ben explícita prevenció del patrici Fiter i Rossell contra convents i ordes («ni s’admètia fundació ni casa de religiosos», diu la màxima 52 del seu Manual digest). Les escoles congregacionals es van anar escampant per les parròquies, la norma del Consell General va fixar la necessitat de garantir l’ensenyament. I, amb el tombant de segle, la tercera via fa l’acte de presència: l’escola francesa, republicana, laica, moderadament exòtica. Competència directa de comunals i congregacionals, amb mestres del país, però amb un èxit moderat, que les autoritats van entestar-se a capgirar. La pressió i el prestigi de la France no perillaven a Andorra, però el joc de tensions que s’havia dibuixat durant les darreres dècades del segle XIX van tenir a les aules del país un nou escenari. Diuen els economistes que la competència estimula i evita que t’adormis. Potser sí. L’any 17, mentre França es dessagnava a les trinxeres de la guerra mundial, el president Poincaré va signar el decret que regulava i donava entitat legal a les escoles franceses a Andorra. Nous moviments de fitxes: el 1930 bisbe Guitart va sol·licitar al ministre d’Estat, a Madrid, la creació d’escoles espanyoles, sota la protecció del paraigües episcopal. Dit i fet i a bodes em convides. El contrapès, sòlidament instal·lat. La república. Acció i reacció, el motor de la història, durant els terbolíssims anys trenta, amb la intervenció de personatges singulars, com l’agent republicà Andreu Massó. I guerra i més guerra, i l’Andorra petita al mig. Tot canvia i les línies mestres, tanmateix, es mantenen. Les tres vies, francesa, espanyola, congregacional, van acompanyar el despertar del país, que, s’estira, s’obre i creix. De l’estudi vam passar a l’escola, al col·legi, a l’edifici i a la institució. Andorra va prendre consciència d’ella mateixa, de la necessitat d’explicar-se i de fer-se present al curriculum. La França moderna de de Gaulle i Pompidou a una banda, l’Espanya grisa de Franco i del sis-cents a l’altra. I al mig, els andorrans de sempre i els incorporats, el duralex, sense oblidar la consciència de la perdurabilitat del país. Tot s’anava encarant cap al gran salt: la recuperació de la sobirania, la reconversió en estat modern. Amb molta feina a fer, encara. Els protagonistes, els alumnes que veiem als retrats instantanis d’aquelles classes atapeïdes, ben arrenglerats, mirant a la càmera amb complicitat. Com dient, som part de la colla, som país, tots tenim una alma mater, i, quan siguem grans, ens hi reconeixerem.