La font Cerdana

(Cadí – Pedraforca, tardor 2017)

Passa una cosa i potser és greu, senyor director. Perdoni’m, ja em diràs tu quina estrena li estic donant, jo no volia, però passa que la font Cerdana no és a la Cerdanya, certament, i comencem amb mal peu però si em deixa un momentet puc explicar-ho tot, senyoria. Si mirem a quin terme municipal pertany, veurem que és el d’Estamariu, singular i simpàtic micromunicipi alturgellenc, però si brollés tans sols uns pouquets metres més enllà formaria part de l’antic terme del Vinyer de Bescaran, a on pertanyia, també, el mític cal Morritxol, àlias la whiskeria Mapado, escenari de tantes expansions de sòrdida sensualitat per concos i insatisfets. Però on voleu que la col·loqui, la font, sinó a la mirada al paisatge barra Cerdanya que li pertoca, seguint l’ordre no escrit d’aquesta roda que roda i roda i roda sense aturador, amb aquest nom tan contundent, tan inequívoc. La font Cerdana. Com el ball Cerdà, com el forat de Cerdanya: empelts cerdans en el nomenclator alturgellenc, ecos occiedentals de la plana maragda de la Cerdanya, que canten els poetes xarons. Tanquem els ulls i per un moment ens ho imaginem. Diríem, per exculpar-nos de la llicència geopolítica, que la font Cerdana està en terra de ningú, en aquell sector imprecís de la carretera N-260, punt kilomètrec 220,600, que discorre entre lo Sícoris aurífer camí de l’Urgellet i la muntanya tan aspra com daurada que culmina en el mirador del roc Beneïdor. I passarem aquelles angúnies i encara serà Alt Urgell un bon tros enllà, fins arribar als Arenys i als túnels de Martinet, però què coi: allò és a les portes de la Cerdanya històrica i ja se sap que la història és una força tel·lúrica a la que hauríem de fer cas més sovint i, sobretot, no ignorar-la com ho fem. I si la frontera administrativa és encara una mica més enllà no hi fa res. No voldria donar la impressió que la Cerdanya és com la Gran Sèrbia, Déu me’n reguard. Intento justificar-ho una mica millor: la font Cerdana és com una ambaixada cerdana plantada en el cor de l’Alt Urgell administratiu, i ja se sap que els edificis on hi ha les representacions diplomàtiques són territori de la metròpoli i la policia no pot entrar-hi, ni pensaments. 

I és una font, al tanto. Potser no estem gaire al cas del miracle de les fonts. Les aixetes que ragen 24/7 i els sistemes de suministrament públic d’aigua han fet molt de mal a la reverència que hauríem de tenir per les fonts, que han estat essencials per a la vida humanal, perquè de l’aigua dels rius (i molt especialment la del Segre) no te’n pots refiar mai i ha estat sempre focus de disenteries diverses, tifus i mortíferes passes de còlera morbo. Les fonts ens donen aigua que raja, aigua bona, fresca, lliure i, sobretot, de franc. Aigua que no paga contribució ni iva ni impost de societats ni suborns ni comissions, aigua que es filtra cap a les entranyes de la terra, aigua que travessa estrats, falles, anticlinals i sinclinals i es mineralitza pel camí, aigua que s’escalfa, es refreda, puja i baja, omple sifons i, oh meravella, troba una sortida elegantíssima, a peu de carretera, al lloc precís per ser aprofitada. Torna a la superfície en quatre brocs, de doll constant, universal, salvatge i sense analítiques, l’expressió líquida del moviment perpetu. La tropa, agraïda, no deixa que es faci malbé i acabi a Segre, on aquell fenomenal esforç geològico-hídric perdria tota causa i sentit, diluïda en el cabal conformista del riu. Carreguen garrafes, garrafons, embúrnies i gerricanes, de totes les formes i capacitats imaginables. Aparquen al costat mateix de la font, en una mena de franja de Gaça ad hoc, o bé ho fan a l’àrea de descans que hi ha a l’altra banda i travessen la carretera, vigilant que cap andorrà amb pressa els atropelli, acosten el recipient al brollador, l’omplen, conscients que són uns privilegiats, que molta gent mataria per aconseguir tenir a la vora de casa una font com aquella, que mitja humanitat només beu aigua de l’Alpujarra o d’Ortigosa del Monte o del massís del Moncayo perquè la lògica demencial del capitalisme ferotge ho ha decidit així. Tots aquells que carreguen vint litres d’aigua de la font Cerdana tenen com un aire de rebel·lia, de queixa contra el polietilè expandit, contra els camions carregats d’ampolles que van amunt i avall, contra les multinacionals de la distribució. Però també hi ha una actitud votiva, de respecte, d’agraïment, de retorn a l’essència, a les deus-déus, de considerar com un regal allò que ens dona la natura sense demanar-nos res –o no gran cosa– a canvi.