Setè aniversari

Ahir en vas fer set, i amb aquest ja són vuit els escrits que et dedico aquí, perquè el mateix dia que vas néixer ja et vas endur el primer. Em sembla que l’any passat ja ho vaig dir: cada cop em costa més escriure’ls. No sé ben bé per què. Imagino que ja no serveix de res fer el repàs dels progressos fets. Caminar, la parla, el lent però indeturable i sempre excitant descobriment del món. Potser caldria més espai, o un dietari que recollís, més sovint i amb tota mena de detall, quines són i quan apareixen les petites peces que van construint la teva vida. Però no cal, perquè part de l’aprenentatge consisteix també a oblidar per poder reelaborar els records. Ara ja llegeixes força bé, i de la mateixa manera que t’agrada mirar a l’ordinador els centenars de fotos que hi ha de quan eres (més) petita, potser algun dia descobriràs aquesta mena de recordatoris, de breus fites que m’obligo a escriure cada començament de març. Jo també faig anys, l’endemà que tu, i aquesta quasi coincidència qui sap si és un senyal. Potser aquests escrits em fan més servei a mi, perquè et faig servir de mirall, de projecció. Com aquell presoner que marca a la paret de la cel·la el pas dels dies, de les setmanes, dels mesos, parlo de tu per parlar de mi, de com van passant els anys i que no hi ha felicitat més gran que la de tenir-te a la vora i veure’t créixer, de compartir el joc i les passejades, les primeres discussions, l’hora màgica d’anar a dormir, la d’anar a buscar-te a l’escola, de tots els petits rituals del dia a dia. I així tot és sempre nou i tot és meravella. Per molts anys, Clara.

Diari d’Andorra, 5 de març de 2019